Però aquests dos mesos i mitjà de govern conservador s'han convertit en un atac sense precedents a l'Estat social. Instal·lats en el la doctrina de Brussel·les i els mercats financers, i ovacionats pel discurs de la CEOE, la dreta espanyola que ens governa ha iniciat el desmuntatge de l'Estat de benestar i la fallida del model de convivència que va sorgir de la transició democràtica. És la certificació de la derrota de la política a les mans de l'economia i els mercats financers, que van anar els causants de la greu crisi que vivim. En definitiva, un cop a la democràcia.
“Volen acabar amb tot”
Aquest és el lema de la vaga general. I gens millor per resumir els objectius de les mesures del Govern. I ja plou sobre mullat. A Espanya les retallades que es vénen aplicant des de 2010 no han fet sinó agreujar la situació. Es va aprovar una reforma laboral de menor abast però amb els mateixos ingredients que l'aprovada el passat 10 de febrer (acomiadament més fàcil i barat, dualitat del mercat de treball, *desvirtuación de la negociació col·lectiva); es va col·locar la reducció del dèficit en el frontispici de l'acció política i amb això, es va tornar a ballar-la de les retallades, ajustant la despesa, ignorant els ingressos, i renunciant a reactivar l'economia i a crear ocupació. Com calia guanyar les eleccions, el Partit Popular no va dubtar a ocultar les seves intencions i substituir la proposta política per la retòrica de la demagògia (“no volem abaratir l'acomiadament; volem crear ocupació”, van dir). I ho van aconseguir. El 20 de novembre, van aconseguir majoria absoluta en les urnes i es van disposar a governar. Mai en democràcia un govern va fer tant i en tan poc temps per acabar amb l'arquitectura social i laboral que entre tots decidim engegar després de les primeres eleccions democràtiques de 1977, i que va ser consagrada per la Constitució Espanyola.
El moviment sindical va ser el primer a encendre les llums vermelles davant una política que es proposa acabar amb tot. Vam posar peu en paret per rebutjar una reforma laboral imposada que interromp el dret del treball i ho reemplaça per una il·limitada arbitrarietat empresarial. Que abarateix i facilita l'acomiadament; que no redueix les modalitats de contractació, sinó que per contra les augmenta i *precariza; que introdueix discriminacions en les possibilitats d'ocupació; que trenca l'equilibri de la negociació col·lectiva; que obre les portes a l'acomiadament, per primera vegada, en les Administracions Públiques.
Però no ens quedem aquí. En l'acte sindical que CCOO va organitzar en el Palau de *Vistalegre de Madrid, el 24 de setembre de 2011, davant 20 mil delegats i delegades del nostre sindicat de tot el país, ja advertim que amb les polítiques que ja s'aplicaven i les que s'anunciaven
davant un més que probable triomf de la dreta en les urnes, a més de la legislació laboral corria perill el nostre model social, els pilars de l'Estat de benestar: la sanitat, l'educació, les polítiques socials. Si vam sumar el fort gir corporatiu decidit pel nou ministre de Justícia contra la democràcia en la judicatura i la voluntat d'eliminar i/o devaluar importants drets civils com el dret de les dones a la interrupció de l'embaràs, el matrimoni homosexual o els drets de la immigració, entendrem perquè vaig proposar en aquest acte impulsar una àmplia plataforma social en defensa dels serveis públics i els drets socials, oportunament constituïda fa unes setmanes.
La legitimitat de la vaga general
El president del Govern ha repetit en diferents fòrums i tribunes que les mesures del Govern són un exercici de responsabilitat amb el seu país. El sabrà perquè crida responsabilitat a acabar amb les lleis i normes que configuren l'Estat social i ens condueix a la màxima liberal de el “salvi's qui pugui”. Per responsabilitat amb els treballadors i treballadores, amb la ciutadania, sobretot amb la pitjor tractada per la crisi, els sindicats CCOO i UGT hem recorregut a un dels instruments constitucionals al nostre abast: la convocatòria d'una vaga general. L'aparell mediàtic conservador, en el seu particular i difamatòria campanya contra el moviment sindical, ha volgut i ho segueix fent, inocular en la societat el virus de la resignació, acusant als sindicats de mobilitzar-se solament pels seus privilegis. Aquesta calúmnia té les potes molt curtes. Les conseqüències de la reforma laboral i de les polítiques de retallada en els serveis públics i l'Estat de benestar, ja es deixen veure: creixent desprotecció dels treballadors, deterioració plausible de la salut i l'educació, evident reculada dels drets socials i civils; fallida del model de convivència. Això gens té a veure amb els privilegis sindicals. És el resultat d'un projecte polític sotmès als designis dels mercats financers.
Per tot això hem convocat una vaga general el 29 de març. Tots els treballadors i treballadores de la producció i els serveis, de les Administracions Públiques, estan cridats a participar en aquesta vaga. I tenim el deure moral de dirigir-nos a la ciutadania perquè la recolzi i es manifesti contra unes mesures que, en cas que es dugui a terme, acabaran amb drets històrics que tant ens ha costat conquistar.
Ignacio Fernández Toxo
Secretari general de CCOO