40 aniversari de la seva mort
El 3 d'abril de 1973, avui fa 40 anys, la Policia Armada, (la missió de l qual era de vigilància total i permanent, així com de repressió quan fos necessari) franquista, defensora dels interessos del poder econòmic i opressor , va matar un treballador de la Central Tèrmica del Besòs. El seu nom, Manuel Fernandez Márquez, de professió, obrer de la construcció, de procedència extremeny, de la província de Badajoz.
Un company d'aquesta secció sindical, Alfonso Moya, hi va ser a la Central Tèrmica fa 40 anys i l'equip de la Cotorra ha volgut saber, com ho va viure i que va passar aquells dies.
Explica el nostre company:
Al mes de març del 73 els treballadors estem negociant el conveni col · lectiu a partir d'una plataforma reivindicativa, elaborada en assemblea i que recull els punts següents:
- 40 hores de treball amb el mateix salari que ara es cobra per 56 hores
- augment de 4.000 pessetes mensuals igual er a totes les categories
-30 dies de vacances
- anul.lació dels cotractes en blanc: tot el personal fix a partir dels 15 dies de prova
- tres pagues extraordinaries a l'any de 30 dies de salari real
- IRTP a càrrec de la empresa
- Ajuda escolar de 500 pessetes per cada fill de entre 4 i 16 anys
- dret de reunió i assemblea en l'empresa
- cobrament de l 100% en cas de malaltia , accident, jubilació i invalidesa
- botes de seguretat, casc, roba de treball, vestidors i dutxes en condicions.
En l'assemblea del 14 de març els treballadors rebutgem la representativitat dels jurats del sindicat vertical per que fa el joc a la patronal, per tant ens plantem i decidim seguir, pel nostre compte la lluita unitaria per la plataforma del conveni.
Se li exigeix a la empresa que doni resposta a les nostres peticions abans de les 12 del migdia del 2 d’abril , en cas contrari amençem amb la vaga.
I el 2 d'abril fem vaga.
L'endemà, 3 d'abril, es va declarar el tancament patronal lock out.
L'empresa era un punt estratègic per a l'estat (FECSA) i automàticament es va militaritzar amb la Policia Armada.
Molts dels treballadors van voler entrar i van ser obligats a entrar de cinc en cinc (per ser millor identificats i poder detindre als liders) però tots
es van oposar. Hi va haver cinc que van quedar retinguts a les portes per la pròpia policia.
En aquest moment circulava un tren de rodalies dividint als treballadors a un costat i altre de la via. Molts d’ells en veure que els seus companys estaven retinguts van tirar pedres als dispositius policials i van carregar contra ells.
Hi va haver un gran moment en què Perez Ezquerra, un dels líders sindicals va improvisar un míting dirigit als agressors, recordant-los que estaven agredint a la classe treballadora i que aquests defensaven salaris dignes i millors condicions de treball ... Es va fer un silenci però després van seguir amb els seus pals i agressions.
Després van obrir foc contra els treballadors. Manuel de 27 anys va caure fulminat.
Destaca Alfonso la gran dosi de solidaritat , companyerisme i unió que va provocar aquella situació entre tots els treballadors de les fabriques de Sant Adrià, Badalona i Barcelona.
“ Murió por gritar”
Martes 3 de abril de 1973.
Ese dia murió
Manuel Fernández Márquez,
Obrero.
Pero no de cansancio,
Como morimos muchos.
Pero no de accidente de trabajo,
Como seguimos muriendo .
Pero no de hambre y de miedo,
Como quisieran que muriésemos.
Murió por gritar
que no queria morir por nada de eso.
Aquest poema el va escriure un company seu i el va voler llegir al Cementiri de Pomar. La policia li ho va impedir.
Us recomano que seguiu aquest enllaç de l'Ainhoa Fernandez, neta del treballador assassinat El meu avi