La pèrdua de poder adquisitiu del personal de l’administració pública és una realitat llargament denunciada per CCOO i, especialment, per la secció sindical de l’Ajuntament de Badalona. Però quina és la seva dimensió?El poder adquisitiu està determinat per una quantitat de béns i serveis que poden ser comprats amb una suma específica de diners, atesos els preus d'aquests béns i serveis. Per tant, es calcula per la relació dels salaris amb el cost dels béns i els serveis de referència que conformen l’IPC.
D’aquesta manera, com comprovarem, la pèrdua de poder adquisitiu del personal de l’administració pública va començar fa dues dècades i ha estat imparable fins avui:
- El maig de 1994 el ministre Pedro Solbes del govern del PSOE decreta una congelació salarial per als anys 1995-1996. En aquest període l’IPC és d’un 4,3%, i aquest mateix percentatge és, per tant, el mínim de pèrdua de poder adquisitiu.
- El maig de 1996 el ministre - Mariano Rajoy, com a ministre del govern de Jose´María Aznar, amplia la congelació salarial del 1997 al 1999. En aquest període l’IPC és del 6,8%.
- De l’any 2000 al 2008, els governs de José María Aznar i de José Luís Rodríguez Zapatero van apujar els salaris de l’administració pública un 5,1% de mitjana però en aquell mateix període la vairació de l’IPC va ser d’un 30,5%, per la qual cosa la pèrdua de poder adquisitiu va ser d’un 25,4%.
- El maig de 2010, Rodríguez Zapatero va anunciar la retallada d’un 5% en els salaris i l’IPC va ser d’un 3%, per la qual cosa, la pèrdua de poder adquisitiu va ser d’un 8% de mitjana.
Amb aquestes dades oficials, entre el 1994 i el 2011 la pèrdua de poder adquisitiu acumulada per les treballadores i els treballadors de l’administració pública va ser d’entre el 34-49%, en funció de la fórmula de càlcul que s’apliqui.
Però la pèrdua salarial no s’acaba aquí. El 2011, ja amb Mariano Rajoy a la presidència, es manté la congelació salarial, s’augmenta la jornada laboral en 2,5 hores, es retira la paga de Nadal de 2012, entre d’altres mesures. En aquests anys, la pujada de l’IPC ja ha estat del 2,1%.
A tot això, a l’Ajuntament de Badalona, l’any 2011 van ser suprimits els acords de productivitat i la bufanda, que després es van renegociar a la baixa com a complements d’especial rendiment i van suposar una pèrdua d’entre un 1,5% i un 3% del salari.
L’estudi comparatiu dels salaris del sector públic i el sector privat dóna llum a una altra realitat: la pèrdua de poder adquisitiu ha estat molt superior en el sector públic.
Aquesta clara tendència es mostra de l’objectiu que persegueixen aquestes polítiques restrictives: l’equiparació a la baixa dels salaris i les condicions laborals del sector públic i el privat.
En altres paraules, durant 20 anys, les polítiques neoliberals del PP i el PSOE han comportat un empobriment generalitzat de les treballadores i els treballadors de l’administració pública. Aquesta ha estat una constant tant en períodes de crisi com de bonança econòmica.
El deteriorament de les condicions de treball, juntament amb la resta de retallades, les reduccions de plantilla i la inestabilitat laboral comporten també el deteriorament dels serveis públics, socials i comunitaris que els ajuntaments presten a la ciutadania. No podem oblidar que el sector públic constitueix un sector de referència per al conjunt de convenis del sector privat, en matèria de drets laborals. Així mateix, la pèrdua salarial en el sector públic afecta indirectament la resta de sectors en reduïr-se significativament la capacitat de compra d’un important segment de la societat.
CCOO seguirem denunciant aquesta situació i lluitarem per revertir aquesta dura realitat que perjudica, en darrera instància, a tota la societat.