Per Joan Carles Gallego Herrera
Per molt que s’entestin a titllar-nos de banda organitzada o parlin de ratesper referir-se als crítics amb el sistema, no poden amagar que el 29-M una àmplia majoria social es va mobilitzar per rebutjar les polítiques de contrareformes laborals i retallades socials que els governs, a l’Estat i a Catalunya, estan imposant.
Van voler minimitzar la convocatòria amb mentides, pors i amenaces per desincentivar la participació: es va apel·lar a la inevitabilitat de les mesures i, per tant, a la resignació; es va utilitzar l’atur i la por a no trobar feina o a perdre-la; es va insistir en la manca d’expectatives d’aturats i joves, a qui es va intentar confrontar amb els sindicats; es va esgrimir el fantasma dissuasori de la llei de vaga, i al final es va intentar convertir la jornada en un conflicte d’ordre públic. La realitat, però, va ser que la vaga general va tenir un alt seguiment, amb una presència àmplia i visible de joves. A més, es va desenvolupar, en general, sense incidents i de manera cívica i pacífica, i les manifestacions van fer visible l’important seguiment social del 29-M i l’ampli i massiu rebuig a les contrareformes i retallades.
Malgrat l’intent dels governs d’instrumentalitzar els aldarulls vandàlics del final de la manifestació de Barcelona, ha quedat clar que això no tenia res a veure ni amb el moviment sindical ni amb la mateixa vaga, però s’ha utilitzat per intentar amagar el conflicte social real que es va expressar. Passat el 29-M, el Govern central intenta obviar aquesta realitat i s’ha llançat a una nova ofensiva qüestionant el model autonòmic, el dret de vaga i els drets sindicals, o plantejant reformes del Codi penal per dificultar la contestació social. I els pressupostos de l’Estat plantegen noves restriccions en despesa social, educació, sanitat o atenció a la dependència, en la línia del que ja preveuen els pressupostos de la Generalitat i que poden comportar encara més retallades. Una política d’austeritat fiscal que només preveu la reducció del dèficit, i no preveu la reactivació econòmica, és una política suïcida que ens du a l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida i a l’increment de les desigualtats socials, i que ens allunya de la sortida de la crisi. Malauradament, aquestes mesures reafirmen les febleses estructurals de l’economia i la societat.
Si volem evitar la consolidació de la reforma laboral i defensar els serveis públics i el model social de l’estat del benestar hem de seguir mobilitzats. Per això l’1 de Maig és, com tantes vegades, un marc propici per expressar la voluntat de mantenir viu un conflicte que només pot tenir solució en la recuperació del diàleg social i la negociació d’un acord per a la reactivació econòmica, l’ocupació i la cohesió social. Un conflicte que està a les empreses, on cal exigir la no-aplicació de la reforma laboral i on hem d’instar les patronals a fer de la negociació col·lectiva l’instrument per abordar els problemes econòmics a través de la flexibilitat interna negociada, que requereix més estabilitat i més participació. Un conflicte que, també, segueix viu al carrer per defensar l’educació, la sanitat i el model d’estat del benestar (s’han convocat per al proper 29 d’abril concentracions al llarg del país).
Aquest conflicte és real i confronta els interessos d’uns pocs, als quals ja els van bé les contrareformes perquè els reforça el poder i els augmenta les possibilitats de negoci, amb la immensa majoria que quedem en una posició subalterna i desprotegida en el treball, i sense seguretats i drets en la societat. Malauradament, aquests pocs avui tenen el poder polític a favor seu i ara el volen utilitzar també per afeblir les nostres capacitats de gestionar el conflicte i la mobilització, quan amenacen de reformar el Codi penal o quan mantenen en presó provisional de manera injusta l’Isma, el Dani i el Javier.
La situació econòmica és complicada, és cert, bona part de les respostes s’han d’implementar a escala europea, també és cert, però no es pot aprofitar la situació per desmuntar els drets socials i afeblir els drets democràtics. Hi ha alternatives i són possibles, el diàleg i el consens social és el camí per construir-les, però davant l’autoritarisme actual hem de seguir mobilitzats.